En definitiva que vam apuntar-nos a la segona sortida de dimarts a Medes, a les 11h. al Dofí Sud, quin “xollo”!! però aquesta hora també fan sortides a Medes??!! Si sempre havíem de sortir a les 9h.? Fantàstic d’aquesta manera podríem descansar més. I així ho vam fer al nostre lloc de sempre, des de que vam començar a bussejar, l’Hotel Bellaire un establiment tradicional, més que correcte on l’atenció i el tracte sempre són excel·lents.
DOFÍ SUD
Després d’un bon cafè al ja mític N-gruna, el dia pintava molt bé, feia sol i gens de vent i tornàvem a tenir la possibilitat d’anar a la Cova del Dofí i de recórrer, ara que la coneixíem més bé, les seves galeries exhaustivament.
La mar estava inclús millor que el dia anterior i després d’un breu però precís “briefing” i com que ja portàvem planificada aquesta immersió des de port, vam ser els primer de saltar a l’aigua. Les condicions eren molt bones, visibilitat OK (20m.), gens de corrent, bona temperatura (22ºC), a més ens coneixíem el lloc...
Tot OK? 1...2...3... Immersió!!!
Fantàstic, semblava un aquari, des de lluny la figureta del dofí es veia clarament a l’entrada de la cova. Estàvem sols gaudint a l’aquari de les Medes!!!
Però ja al fons i assumida aquesta primera sensació sense poder parlar però alhora com si ja tinguéssim programat el que havíem de fer, l’Artur i jo ens vam dirigir cap a la part inferior esquerra de l’entrada de la Cova del Dofí per la seva vessant sud, a la recerca de l’entrada a un túnel nou per a nosaltres que ens portaria sense sortir a l’exterior fins a la cova annexa coneguda com la Catedral.
SUBLIM!!! La imatge que vam tenir en arribar a la catedral i observant-la cap a fora va ser maquíssima. Encara sols vam poder contemplar la solitud i quietud de la Catedral des del seu interior i admirar, gràcies a la transparència de les seves aigües els fabulosos i blavosos contrallums dels seus “vitralls.” SUBLIM!!!Després de contemplar aquesta impressionant escena i girant 180º sobre nosaltres mateixos vam divisar la galeria del Túnel llarg que la darrera vegada i venint des de l’exterior per les males condicions de visibilitat, corrents i fred que hi havia no vam gosar de travessar . Quina diferència!! Aquest cop era molt diferent, es veia molt gran i ample i malgrat de ser molt i molt fosca s’intuïa la sortida amb un lleu reflex que a mesura que ens anàvem acostant s’anava convertint en una immensa entrada dibuixada en un impressionant contrallum blau, irreal, màgic, al·lucinant.
Total que vam xalar d’allò més, tranquils per les bones condicions, per la fondària, per l’entorn, per tenir la sensació d’estar fent-ho bé sense descuidar res i per estar gaudint de fer el que més ens agrada...
De retorn a la Catedral i com que encara anàvem bé d’aire vam sortir a l’exterior travessant els seus blaus “vitralls” i vam recórrer la Cova del Dofí fins a la seva vessant Nord per gaudir també dels contrallums que ens ofereix aquest ampli túnel, on tampoc no vam trobar ningú, ja que els companys submarinistes que venien al vaixell van fer el recorregut a l’inrevés.
De retorn al vaixell després de 53’ de fantàstica immersió vam tenir la sensació d’haver completat la “immersió perfecta”.
EL MEDELLOT
Animats per la fantàstica immersió que acabàvem de realitzar i per les ganes d’anar a un lloc nou, ens vam apuntar a la immersió de la tarda que ens duria fins el Medallot.
El Medallot és un illot en forma de bota que es troba cap el Nord de la Meda gran, més o menys entre el Salpatxot i la Pedra de Dèu.
La immersió, en sí, es senzilla ja que es tracta de fer el tomb a l’illot seguint el contorn de les seves parets que cauen des de la superfície fins a una fondària d’uns 32m. La dificultat radica en el nivell de cadascú i la fondària a la que es vulgui progressar.
En el nostre cas la visibilitat era prou bona (uns 18 m.) i anant a una fondària mitja de 20m. dominaves, sense entrar en detalls, tot el paisatge des de la superfície fins el fons.
Cal destacar la diversitat de paisatges i fauna que acull aquest petit illot de l’arxipèlag que formen les Medes. En cada una de les seves vessants i de forma ben diferenciada trobem: gorgònies blaves, que a la llum dels nostres focus es tornen vermelles, a on ens retrobem amb els meros de les Medes, cap el fons paisatges precoralígens, en una altra vessant abunden les gorgònies blanques, en un altre trobem una estreta coveta amb els seus respectius habitants de la foscor i de retorn forces nudibranquis, una paret folrada d’anèmones fideu farcida de foradets i juganeres bavoses grogues, tot això sense perdre de vista les nombroses orades, sargs, morrudes, espets, déntols, etc ... que ens trobàvem constantment durant el nostre recorregut.
I va ser en aquest punt que és on el Medallot encara la Meda gran, que mentre alliberàvem el cos de nitrogen, vam poder contemplar unes fabuloses escenes de caça en ser envoltats per un gran banc de bogues o “sardinetes” que fugien dels seus depredadors.
I va ser en aquest punt que és on el Medallot encara la Meda gran, que mentre alliberàvem el cos de nitrogen, vam poder contemplar unes fabuloses escenes de caça en ser envoltats per un gran banc de bogues o “sardinetes” que fugien dels seus depredadors.
En definitiva tota una immersió de paret digna de les Medes.
